Vam pedalar bàsicament per carreteres secundàries, encara que algunes d'elles no devien ser-ho prou de secundàries, donat el trànsit de ciclomotors que hi havia. No hem d'oblidar que Vietnam és un país superpoblat, amb uns 95 milions d'habitants (la majoria dels quals es desplacen en moto!) i una densitat de població de més de 300 habitants per km².
 |
| La modernitat i la tradició coexisteixen a Hanoi |
El primer dia el vam passar voltant pels bulliciosos carrers de Hanoi, immiscits en el caòtic trànsit de la ciutat i el seu ritme de vida vibrant i folklòric, on es barreja com a pocs indrets la modernitat amb la tradició. Fascinats, encara que una mica estressats, vam comprar un bitllet en un bus nocturn per a fugir aquella mateixa nit cap a la remota regió de Ha Giang, la província més septentrional del Vietnam.
 |
| Recorregut en bicicleta que vam fer per la província de Ha Giang, al nord del Vietnam |
Així doncs, el bus ens va portar a nosaltres i les nostres bicis fins a la província de Ha Giang, limítrofa amb la Xina, on volíem començar la nostra travessa realitzant un bucle pel nord de tot d'aquesta espectacular regió per després tornar de nou a la ciutat de Ha Giang, capital d'aquesta província amb el mateix nom, i seguir la nostra travessa cap al sud fins allà a on arribéssim.
 |
| En bicicleta per la província de Ha Giang |
Realitzar aquest bucle ens va costar
5 dies, però la inversió de tems va valer la pena, doncs vam poder pedalar per un territori
molt muntanyós i d'una
gran bellesa paisatgística, per carreteres que, malgrat la orografia, ascendien amb relativa suavitat. L'únic handicap a destacar fou l'
excessiu trànsit de ciclomotors que recorrien tots els racons d'aquella espectacular geografia.
 |
| Un mantell verd cobreix les muntanyes del nord del Vietnam |
El luxuriós mantell verd que recobria les muntanyes denotava l'
alta pluviometria d'aquella província, amb marcades peculiaritats climàtiques segons el sector. La temporada de pluges havia acabat però per aquestes remotes regions
sempre pot caure algun ruixat. Nosaltres vam tenir sort i no ens vam mullar cap dia, però vam poder gaudir de pocs moments de sol durant la nostra estança a
Ha Giang.
 |
| La carretera creuava petits assentaments rurals |
La vida en aquests indrets estava basada en una
agricultura i un
pasturatge de subsistència, doncs les àrees cultivables no eren prou extenses i el relleu era molt abrupte. De tant en tant la carretera creuava algun poble, on mai faltaven els nens i nenes saludant-nos al passar.
 |
| - Nen, vols conduir tu ? |
A mesura que ens endinsàvem a les regions més remotes i muntanyoses de
Ha Giang vèiem més habitants de les
comunitats tribals. Malgrat el seu
aïllament i els seus
escassos recursos econòmics, molts d'ells ja havien entrat a la roda del consumisme i comptaven amb l'ajut d'un ciclomotor com a vehicle de transport i de càrrega. Aquí podeu veure 4 membres d'una família i un carregament de llenya a sobre d'una petita moto.
 |
| Els telèfons mòbils s'han convertit en una eina indispensable de les comunitats tribals |
Els telèfons mòbils també eren una eina que s'havia convertit en un producte indispensable i que contrastaven amb el mode de vida tant tradicional que encara portaven aquestes minories ètniques. La voràgine de
modernitat i
consumisme que assotava les regions més poblades del Vietnam també estava arribant als confins de l'imperi, encara que fos amb comptagotes.
 |
| Mètode de transport tradicional |
De totes maneres, la vida a muntanya és dura i a tothom no li arriba per a un vehicle motoritzat, així que a les carreteres també era fàcil de veure-hi gent transportant càrregues a l'esquena, especialment les dones i la canalla, que moltes vegades s'encarregaven de dur a terme les tasques més dures i poc considerades.
 |
| Els vietnamites són un poble treballador |
Malgrat tot, el somriure sempre estava a flor de pell i les tasques dures no acovardien a ningú, doncs el
poble vietnamita si alguna característica té és la de ser un poble
sofert i treballador. Per molt que matinéssim, sempre fèiem tard i els carrers i carreteres d'aquest país ja bullien de gent i d'activitat, de manera que el sol mai aconseguia enxampar un vietnamita al llit!
 |
| Comunitats rurals segant l'arròs |
Moltes d'aquestes comunitats rurals basaven part de la seva economia en la
producció d'arròs i precisament quan hi vam passar, la
primera quinzena de novembre, a molts indrets era època de recol·lectar-lo, de manera que es reunien tot el poble i compartien les tasques de segar-lo i fer-ne farcells.
 |
| Pedalant entre camps d'arròs |
No a tot el Vietnam aquestes tasques es feien al mateix moment, doncs depenien de la climatologia de cada regió. Per aquest motiu, depenent també de l'altitud, durant la nostra travessa vam passar per llocs on encara estava l'arròs ben verd i altres on ja feia dies que s'havia segat i no en quedava res més que els rostolls ressecs.
Pedalar per aquests territoris era tot un espectacle, no només pel seu paisatge, sinó també perquè les carreteres del nord del Vietnam eren autèntics
rius de vida per on hi circulaven tot el
mosaic d'ètnies de muntanya d'aquesta regió, lluint amb orgull les seves millors gales tradicionals i intercanviant amb nosaltres mirades de curiositat. Aquí els "rars" érem nosaltres.
 |
| Mercat de Phó Cáo |
El segon dia de travessa vam passar per
Phó Cáo, un petit poble de muntanya a 1.125 metres d'alçada, on hi havia un colorit mercat local al qual hi baixaven els habitants de les diferents
comunitats ètniques que poblaven aquella regió, cadascú carregat amb els seus productes per intercanviar.
 |
| Travessant petites comunitats rurals |
Aquell territori
selvàtic i
muntanyós estava esquitxat de petits poblets que no sortien als nostres mapes on els seus pobladors lluïen les seves acolorides robes tradicionals que donaven informació, com ara la ètnia a la qual pertanyien, i que els nostres ulls profans no sabien llegir. Misteris que la boira s'encarregava d'accentuar.
El caràcter del poble vietnamita el vam trobar
amable i
hospitalari, encara que més sobri i pragmàtic que alguns dels seus veïns, com ara
Laos,
Tailàndia o
Cambodja, on l'espiritualitat i el budisme impregnaven més la seva ànima i el seu dia a dia, fet que es traduïa en una amabilitat i hospitalitat extrema. El
caràcter vietnamita ens va semblar a mig camí entre la bondat budista laosiana i el pragmatisme i laboriositat xinès.
 |
| -Anem bé? -Mặc dù có thẳng! |
Igual que a tants llocs del món, les
comunitats rurals apartades del turisme acostumen a ser les més
hospitalàries i
acollidores, com aquesta família a qui els hi vam preguntar si anàvem en la bona direcció i ens van voler convidar, tant sí com no, a entrar a la seva humil vivenda. Un cop a dins vam compartir uns "tragos" de licor d'arròs casolà
 |
| -Sức khỏe !! (Salut!!) |
 |
| Parada de descans en un petit coll |
La carretera seguia cap al nord endinsant-se per les espectaculars muntanyes de
Ha Giang, saltant petits colls i travessant modests pobles de camperols. La típica boira d'aquesta regió començava a retirar-se i fins i tot hi havia moments que el Sol es deixava veure una mica.
 |
| El petit poble de Sủng Là, a la província vietnamita de Ha Giang |
Els habitants d'aquests territoris abruptes s'havien hagut d'espavilar per conrear les poques parts planes que els oferia aquella
complexa orografia i mirar de guanyar terreny aterrassant les pendents allí on les parets de roca calcària els hi permetia, com en aquest petit poble,
Sủng Là, a 1.350 metres d'alçada, on predominava l'ètnia
H'mong, encara que també hi havia habitants de les ètnies
Lo Lo i
Dao.
 |
| De cop i volta ens vam tornar a submergir en la boira |
El dia s'havia anat obrint a poc a poc, però al saltar un coll de cop i volta ens vam tornar a submergir en una boira que va fer que aquell
paisatge surrealista que ens envoltava semblés encara més
misteriós i
enigmàtic. Per contra la manca de llum va fer que les fotos quedessin força deslluïdes. Que hi farem, tot no pot ser...
 |
| Pedalant per un laberint de turons verticals |
Les
formacions càrstiques que durant milions d'anys l'aigua havia anat modelant sobre aquelles
muntanyes calcàries, que un dia havien estat submergides sota el mar, se'ns mostrava ara davant dels nostres ulls com un
laberint gegantí de turons verticals, conformant un paisatge d'onírica bellesa que ens feia sentir talment com si ens trobéssim pedalant dins d'un somni
 |
| Dong Van ha crescut molt aquests últims anys |
Vam arribar a
Dong Van, centre neuràlgic d'aquesta regió tant septentrional de la província de
Ha Giang, a tocar de la província xinesa de
Yunnan. Dong Van és un poble que ha crescut molt aquests últims anys a causa del turisme nacional, especialment de la nova classe benestant de
Hanoi, la capital vietnamita. Aquest creixement ràpid i desmesurat l'ha convertit en una urbs moderna i sense massa encant.
 |
| En bicicleta per Dong Van, a la província de Ha Giang |
Vam quedar molt sorpresos que, tot i l'enorme oferta d'allotjaments,
gairebé tots estaven plens i ens va costar molt de trobar-ne un. Hi havia
milers de turistes vietnamites, sobretot jovent de
Hanoi, doncs es veu que durant els cap de setmana d'aquests mesos és típic que els joves de la capital lloguin un ciclomotor i facin la mateixa volta per
Ha Giang que havíem fet. Ara enteníem perquè vam trobar tant trànsit de motos!!
 |
| Dong Van està situat enmig d'un altiplà càrstic declarat Geoparc per la UNESCO |
Dong Van potser no és un poble massa bonic, però el que sí que és impressionant és l'
altiplà càrstic on està ubicat, que l'any
2010 va ser declarat per la
UNESCO el primer
Geoparc del Vietnam i el segon de tot el sud est asiàtic, fet que no ens extranya gens, donada l'espectacular orografia de la regió. Ens vam quedar amb les ganes de fer alguna excursió a peu per les rodalies.
 |
| Aparcament del mercat dels diumenges a Dong Van |
Arribar dissabte a la nit a
Dong Van fou un problema per trobar allotjament, però per contra vam poder gaudir de l'espectacular
mercat dels diumenges, un autèntic aparador de les 22 ètnies que habiten en aquesta regió i que baixen a mercat a intercanviar productes. Abans ho devien fer amb bous, però ara s'han imposat els omnipresents
ciclomotors, tal i com es pot observar a l'aparcament del mercat.
 |
| Encara hi ha qui arriba amb els bous |
Malgrat els nous temps,
encara n'hi havia que venien amb els bous, probablement per mirar de vendre'ls al mercat. Nosaltres també vam aparcar les bicicletes i vam donar una volta per l'interior d'aquell bulliciós mercat. Curiosament tots els joves turistes vietnamites de
Hanoi no estaven interessats en veure el mercat, així que pràcticament érem els únics xafarders que pul·lulaven per allí.
 |
| Voltant pel mercat de Dong Van |
Deambular pel mercat de
Dong Van fou tota una experiència, un espectacle de colors, olors i de folklore ètnic. Era interessant veure com les
minories ètniques que habiten aquesta regió, entre les quals destaquen els
H'Mông,
Tày,
Dao,
Nùng i
Lô Lô, encara empraven amb orgull els seus vestits tradicionals identitaris, i no només la gent gran, sinó que també ho feien la majoria de jovent.
 |
| Tornant a casa en moto amb les compres del mercat de Dong Van |
Després de realitzar els intercanvis i compres al mercat de
Dong Van, els habitants de les comunitats tribals de muntanya retornaven amb els seus productes cap als poblats respectius, uns en moto, altres caminant i alguns amb els seus bous, a l'espera del pròxim diumenge, per baixar de nou a mercat i lluir les seves millor gales en el que és tot un esdeveniment social.
 |
| -Guapaaa!! |
Hem de tenir en compte que moltes d'aquestes
minories ètniques viuen la resta de la setmana aïllades en el seu poblat, dedicades a les dures tasques domèstiques i rurals, conreant les abruptes terres o pasturant el bestiar pels escarpats turons, de manera que el
mercat dominical de Dong Van és també un indret on relacionar-se i esbargir-se.
 |
| El mercat del diumenge de Dong Van és un bon lloc per lluir les millors vestimentes |
De les
54 minories ètniques reconegudes pel govern vietnamita que viuen al país,
22 estan presents a la província de
Ha Giang, entre les quals destaquen en nombre els
H'Mông,
Tày,
Nùng i
Lô Lô. L'ètnia predominant al Vietnam, els
Kinh (o Viet), en aquesta regió només són un
10 % de la població, mentre que en el total del país representen gairebé el
90%.
 |
| Marxant en bicicleta de Dong Van |
Nosaltres també vam marxar de
Dong Van amb la motxilla ben plena, però no de verdures ni fruita, sinó d'experiències. La visita al mercat i la vida que allí s'hi respirava fou tot un espectacle per als nostres sentits. Esperem que l'incipient turisme actual no es massifiqui i l'esperit d'aquest
acolorit mercat segueixi conservant tota l'autenticitat.
 |
| Sortint de Dong Van |
El que ja havia perdut l'autenticitat era el poble de
Dong Van, doncs els hotels i edificis moderns havien crescut per tot arreu com a bolets, conseqüència d'un
turisme nacional molt aficionat a recórrer en moto aquella espectacular regió i fer nit en aquest poble. Per sort aquest turisme vietnamita no tenia gaire interès en visitar el mercat dominical, fet que havia permès que conservés tota la seva genuïnitat.
 |
| Dong Van |
Només sortir de
Dong Van un se n'adona de la bellesa de l'indret on està ubicat. Un
laberint de turons calcaris envolta el poble com una muralla defensiva que l'ha aïllat de la resta del món durant molts i molts anys, infranquejable pels exèrcits però permeable a les ones telefòniques i a la tecnologia wifi, va sucumbint a poc a poc a la força uniformadora de la globalització.
 |
| El nord de Ha Giang és un laberint muntanyós i selvàtic |
Abans de l'arribada de vehicles motoritzats, quan encara no hi havia carreteres, aquesta regió devia ser un autèntic laberint muntanyós i selvàtic que devia deixar impressionats als forasters que s'hi atrevien a penetrar.
 |
| Retornant del mercat de Dong Van |
Sortint de
Dong Van i durant uns quants quilòmetres anàvem avançant dones i vailets caminant que venien del mercat dominical i es dirigien als seus pobles respectius, carregats amb el que havien canviat o el que no havien pogut vendre. Ens va sorprendre no veure rucs ni mules per a portar càrrega, o tenien ciclomotor o anaven a peu.
 |
| En bicicleta entre Dong Van i Meo Vac |
L'etapa entre els pobles de
Dong Van i
Meo Vac fou curta però un dels trams més espectaculars de tota la travessa pel
nord del Vietnam. La falta de llum va fer que les fotos no quedessin tant bé com ens hagués agradat, però buscant la part positiva la boira va contribuir a dotat de cert misticisme a aquell
paisatge surrealista que ens va fer de decorat durant tota l'etapa.
 |
| Ens vam creuar amb un cicloturista australià |
En el punt culminant d'aquesta sobredosi d'espectacle visual ens vam creuar amb un altre
cicloturista que estava fent aquesta volta en sentit contrari. Era un noi
australià que portava alguns mesos voltant pel sud asiàtic en bicicleta i que, igual que nosaltres, estava meravellat per aquell paisatge espectacular.
 |
| Serpentejant entre muntanyes i núvols |
Després d'una bona estona intercanviant informació i opinions amb el noi australià, ens vam acomiadar i vam prosseguir la nostra ruta, començant una llarga baixada que ens portaria fins al poble de
Meo Vac. La carretera serpentejava entre muntanyes i núvols, fent-nos sentir com si fóssim dins d'un somni, volant sobre el nostre cavall de ferro per aquell món d'
aparença irreal i
precipicis infinits.
 |
| El modern poble de Meo Vac |
Finalment, després de mil parades per contemplar el paisatge i fotografiar-lo, vam arribar a
Meo Vac, un poble situat en un indret impressionant però, igual que
Dong Van, sense massa encant, ja que havia crescut molt ràpid i s'havia modernitzat a marxes forçades, perdent l'autenticitat dels petits pobles disseminats per la regió. Vam passar la nit en un hotel fred i impersonal.
 |
| - A veure que esmorzem avui... |
L'endemà, després d'anar al mercat de
Meo Vac a comprar avituallament per la jornada, vam deixar el poble enrere i ens vam endinsar de nou en un territori muntanyós recobert per un mantell de luxuriosa vegetació. El
modelat càrstic del relleu ens seguia oferint unes formes increïbles que res tenien a envejar a les del dia anterior.
 |
| Malgrat el terreny, enn general les pendents eren força suaus |
Malgrat pedalar per un
terreny tant muntanyós, les pendents de la carretera
no eren massa fortes i guanyaven desnivell suaument, de manera que feien de molt bon pedalar. A més a més gairebé
no hi havia trànsit, es notava que ja no era cap de setmana i els turistes vietnamites amb ciclomotor gairebé havien desaparegut. Com agraíem aquella tranquil·litat!!
Com en tants altres països dels anomenats en vies de desenvolupament per on havíem pedalat, les carreteres del Vietnam eren tot un reflex d'una societat i cultura molt diferents a la nostra, fins i tot diametralment oposada en molts temes, com ara el concepte de seguretat, ja sigui en la conducció, en el treball o en el lleure.
 |
| Camperola vietnamita venent els seus productes a la carretera |
Moltes de les
comunitats que vivien aïllades per aquestes muntanyes no tenien altra manera de guanyar-se la vida que intentar vendre els seus productes agrícoles als que passaven per les carreteres, així que aquestes es convertien en
autèntics mercats ambulants, repletes de vida i imatges folklòriques.
 |
| Recorregut en bicicleta pel la província vietnamita de Ha Giang |
Després d'uns dies realitzant aquest bucle pel sector més septentrional de la província vietnamita de
Ha Giang, vam arribar de nou al poble de
Yen Minh i vam tancar el cercle. Ara ens tocava retornar fins a la capital, també anomenada
Ha Giang, i després seguir cap al sud i cap a l'oest, direcció cap a
Sapa, la localitat de muntanya
més coneguda i turística del Vietnam.
 |
| Arròs assecant-se al sol en un carrer sortint de Yen Minh |
Vietnam és un dels principals
productors i
exportadors d'arròs del món, a més de ser-ne també un dels màxims
consumidors, així doncs, gran part de la seva economia gira entorn d'aquest cereal, sobretot a les zones rurals, on el cicle de l'arròs marca els esdeveniments. Per això no dubten en tallar alguns carrers per a posar a assecar aquest preuat aliment.
 |
| Dona vietnamita escampant l'arròs per a ser assecat al sol |
La major part de l'arròs vietnamita es cultiva al
Delta del Mekong, al sud del país, però en les regions muntanyoses del nord per on vàrem pedalar, també era el cultiu principal, domesticant les muntanyes i aterrassant-les des de innombrables generacions per a poder plantar-lo en aquelles escarpades pendents.
 |
| La població de Tam Son |
Al tornar a passar per
Tam Son vam poder copsar fins a quin punt els vietnamites d'aquella regió,
limítrofa amb la Xina, s'escarrassaven per cultivar l'arròs malgrat aquella abrupta orografia, composant una de les imatges més característiques de les muntanyes del nord del Vietnam.
 |
| Tram en obres baixant cap a la ciutat de Ha Giang |
Després d'assolir un coll de muntanya, ja només faltava una baixada molt llarga fins a la ciutat de
Ha Giang, capital de la província amb el mateix nom i situada a poc més de 100 metres d'alçada. La carretera no estava en massa bon estat i vam trobar alguns trams en obres, però les vistes impressionants que ens va regalar aquella baixada compensaven àmpliament.
 |
| Boniques estampes de la vida rural |
Vistes no només de la profunda vall i de les muntanyes, sinó també
imatges bucòliques de la vida rural de la regió i de les
vivendes tradicionals que anaven apareixent progressivament a mesura que ens apropàvem a la ciutat de
Ha Giang, doncs el fons de vall oferia bones terres per a conrear i per a construir-hi cases.
 |
| A Ha Giang conviuen modernitat i tradició |
Vam arribar de nou a la ciutat de
Ha Giang. Igual que havíem vist amb els altres pobles grans o ciutats, aquesta havia crescut força aquests últims anys, modernitzant-se i perdent l'essència dels petits pobles de la regió. L'explosió de petits comerços i l'arribada sobtada de la modernitat donava un cert aire de
caos i
desordre en una ciutat on convivia el progrés voraç amb la tradició d'altres temps.
 |
| En bicicleta per la ciutat de Ha Giang |
Com a totes les ciutats vietnamites, els
ciclomotors s'havien apoderat dels carrers i un brunzit permanent envaïa tots els racons, però la circulació era encara força fluida i pausada, sobretot si la comparem amb ciutats com
Hanoi. Al cap i a la fi
Ha Giang era només una petita ciutat d'uns 70.000 habitants perduda en els confins del
Vietnam.
 |
| Ha Giang |
 |
| En vermell el recorregut realitzat en bicicleta |
Ara ens tocava seguir la nostra travessa, primer cap al
sud i després cap a l'
oest, fins arribar a
Sapa, on volíem descansar algun dia i realitzar un
trek per la regió. Deixàvem enrere el nord de la província de
Ha Giang, que tant ens havia captivat amb els seus paisatges de formes impossibles i la seva amalgama d'ètnies de muntanya.
 |
| Només sortir de la ciutat de Ha Giang tot va canviar ràpidament |
Només sortir de la ciutat de
Ha Giang tot va canviar ràpidament, les estretes carreteres de muntanya és van convertir en una
carretera ampla i plana, amb
bastant trànsit de motos, cotxes i camions. El paisatge va perdre interès i els pobles ja no eren de cabanes sinó de modernes
construccions de ciment. Per si fos poc, la calor i la xafogor van aparèixer de cop; és notava que havíem perdut molta alçada.
 |
| Fent una parada tècnica a l'ombra d'una botiga |
L'únic avantatge era que al ser una carretera principal força transitada hi havia bastants comerços i establiments on parar a l'ombra a prendre un refresc i menjar alguna cosa. Així va ser com ens vam aficionar al
Núoc Mía, canya de sucre exprimida amb gel, una
beguda molt refrescant i calòrica que ens entrava d'allò més bé.
L'únic al·licient del monòton tram entre
Ha Giang i
Viet Quang fou una
serp enmig de la carretera! És el que té pedalar pel
Vietnam!
 |
| Aquell fou l'únic dia de la travessa que ens va ploure |
Al poc de sortir de
Viet Quang va començar a
ploure amb alegria (fou l'únic dia en tota la travessa que ens va ploure) així que vam decidir agafar un bus i prosseguir aquella etapa sense mullar-nos. En part fou una llàstima perquè aquella carretera (la QL279), tot i estar alguns trams en obres, va resultar ser molt més interessant i pintoresca que la del dia anterior.
 |
| Parada tècnica per netejar el bus amb les nostres bicicletes a dalt |
Vam aprofitar aquell
trajecte en bus per a
descansar, que també ens convenia, i gaudir del paisatge des d'un altre punt de vista. Viatjar sense esforç i una mica de patiment resulta molt
còmode i
pràctic, però les
sensacions, els
records i les
vivències que un s'emporta viatjant d'una manera o de l'altra no tenen res a veure.
 |
| Pujant cap a Sapa en bicicleta |
Després de fer nit a la moderna
Lao Cai, una impersonal i comercial ciutat fronterera amb
Xina, ens esperava una dura etapa ciclística fins arribar a la turística
Sapa, no per la distància, que van ser poc més de
30 quilometres, sinó perquè sortíem dels
100 metres d'alçada on es trobava
Lao Cai, fins als
1.500 metres de
Sapa.
 |
| Sort que el cel estava bastant ennuvolat!! |
Tenint en compte que els primers quilòmetres van ser plans, després ens va tocar pujar
1.400 metres de desnivell en
25 quilometres. Sort que el dia va estar bastant ennuvolat durant tota la pujada! Sortíem només de 100 metres d'alçada i feia
molta xafogor, però si hagués escalfat el sol hauria estat molt més dur!
 |
| La pujada cap a Sapa ens va oferir boniques postals |
A més de la xafogor, també molestava el considerable
trànsit que hi havia a la carretera, tant de motocicletes com de vehicles pesats. No hem d'oblidar que
Sapa és un dels indrets més turístics del
Vietnam i que, per tant, hi ha bastant moviment, especialment els caps de setmana, quan encara hi hem de sumar el turisme nacional. Sort del paisatge que compensava àmpliament!
 |
| Una colobra verinosa de coll vermell menjant-se una granota |
Per les carreteres vietnamites no només havíem de vigilar amb el trànsit rodat, sinó que també ho havíem de fer amb la fauna que pul·lulava per sobre l'asfalt, com ara aquesta
colobra verinosa de coll vermell (Rhabdophis subminiatus) que s'estava engolint una
granota sencera que havia caçat. Si us hi fixeu a la serp encara li surten les potes de la granota per la boca!
 |
| La pobra granota ja està colant coll avall |
En aquesta segona foto podeu veure com la granota ja comença a colar coll avall. Es tracta d'una
serp molt perillosa, encara que només ho és si t'arriba a mossegar amb les dents posteriors, d'on segrega un verí que pot causar hemorràgies internes i fins i tot insuficiència renal, així que molt de compte!
 |
| -Hem vist una serp així! - Au va! |
De totes maneres, les que han de vigilar són les serps, que per molt verinoses que siguin, si les veuen alguna de les
comunitats tribals que hi havia per les cunetes de la carretera venent productes locals, segur que acabarien bullides en alguna olla d'aquestes! A la foto podem veure un grup de dones de l'ètnia
Dao venent panotxes de blat de moro.
 |
| Dones de l'ètnia Dao venent gingebre, caquis i carbasses |
A mesura que remuntàvem la sinuosa carretera i ens apropàvem a
Sapa, podíem veure les minories ètniques que habitaven aquella muntanyosa regió, algunes de les quals eren les mateixes que havíem vist per la septentrional província de
Ha Giang. Les ètnies predominants aquí eren els
Hmong, els
Tay, els
Dao, els
Giay i els
Nùng.
 |
| Dones de l'ètnia Dao venent plàtans i gingebre |
Les
minories ètniques que habitaven aquestes remotes muntanyes parlaven el seu
propi idioma, i lluny de l'intent de vietnamització del govern del país, conservaven la seva cultura i el seu mode de vida tradicional, campant lliurement i, algunes comunitats, portant una vida semi-nòmada relativament al marge de la majoria de la societat vietnamita.
 |
| Dones venent roba a Sapa |
Després d'una llarga i inacabable pujada que gairebé ens va portar tot el dia, per fi vam arribar als
1.500 metres d'alçada a on estava situada la població de
Sapa. De seguida vam veure que, malgrat estar perduda entre les muntanyes, era un indret
molt turístic, doncs a diferència dels llocs on havíem estat fins ara, aquí hi havia molts hotels, restaurants i parades d'artesania manufacturada per les
comunitats locals.
 |
| Dones de l'ètnia Dao venent productes al carrer |
A
Dong Van també havíem trobat molta infraestructura turística, però estava enfocada al
turisme vietnamita, mentre que aquí vam veure que n'hi havia més o menys igual de
nacional i d'
estranger, amb molta més oferta gastronòmica i de productes artesanals. A
Dong Van les comunitats tribals no tenien cap relació amb el turisme, mentre que a
Sapa en vivien.
 |
| Al centre de Sapa hi ha un bonic llac |
Arribats a
Sapa vam decidir buscar un allotjament net i confortable i demana'ls-hi que ens guardessin les bicicletes, doncs havíem decidit donar descans als nostres culs, que no a les cames, i realitzar un
trek d'un parell de dies per descobrir aquell meravellós entorn muntanyós i conèixer, una mica millor, la manera de viure d'aquelles comunitats rurals.
Vam realitzar una bonica i interessant excursió a peu de dos dies pels voltants de
Sapa, dormint a casa d'una hospitalària família de l'ètnia
Hmong, perduda en un diminut poblet rural d'una fèrtil vall amb les abruptes pendents domesticades a base de camps d'arròs esglaonats. Malgrat l'excés de turisme d'aquesta regió, fou
una experiència molt recomanable!
Si ens voleu acompanyar en aquest trek d'un parell de dies pels voltants de Sapa cliqueu el següent enllaç, i si voleu seguir amb el viatgen en bicicleta seguiu llegint...
 |
| De nou a pedalar! |
Després dels
dos dies de trekking i d'un tercer dia voltant per
Sapa, recuperant-nos i gaudint de les comoditats turístiques, havia arribat l'hora d'abandonar el comfort i tornar a muntar els nostres cavalls de ferro!! De ben segur que en algun moment trobaríem a faltar aquella
oferta de restaurants i poder
comunicar-nos en anglès, però és el que té voler conèixer un país a fons a cop de pedal. Ningú va dir que seria fàcil!
 |
| Sortint en bicicleta de Sapa. Al fons i a dalt es veu del cim de Fansipan |
Així doncs, després d'un bon esmorzar, vam deixar enrere
Sapa i el seu llac, descansant sota els peus del cim de
Fansipan, punt culminant de la serralada de
Hoang Lien Son i de tot el
Vietnam, de
3.143 metres d'alçada. Us sona aquesta cota? Curiosament és exactament la mateixa alçada que la
Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya!
 |
| El cim de Fansipan és el més alt d'Indoxina |
El cim de
Fansipan no només és el més alt del
Vietnam, sinó que també ho és de tota la
Indoxina oriental (Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam). L'any
2013 es va inaugurar un controvertit
telecabina de grans proporcions que permet arribar fins al cim mateix, ostentant
dos rècords Guinness, el de màxima diferència d'alçada entre inici i final (1.410 metres) i màxima llargada mundial (6.300 metres).
 |
| Tram de força trànsit sortint de Sapa |
Precisament havíem de creuar aquella serralada de
Hoang Lien Son per un port de muntanya (el més alt de tot el Vietnam!) i saltar després cap a l'altra banda. El primer tram, sortint de
Sapa, ens vam trobar un trànsit excessiu, sobretot de camions, però poc a poc va anar disminuint i, al final, la pujada al coll fou ben tranquil·la, pràcticament sense trànsit i per una carretera que ascendia suaument.
 |
| El port de Tram Ton, de 2.000 metres, és el més alt de tot el Vietnam |
Finalment vam arribar al port de muntanya de
Tram Ton, que amb els seus
2.000 metres d'alçada és el
més alt del Vietnam. El dia era esplèndid i les vistes de les muntanyes circumdants eren espectaculars, sobretot cap al massís de
Hoang Lien Son, on destacaven els escarpats cims recoberts de vegetació i que durant gran part de l'any estan immersos en la boira.
 |
| Vistes del massís de serralada de Hoang Lien Son des del coll de Tram Ton |
 |
| Baixant sobre la bicicleta del coll de Tram Ton |
Ara ens esperava un autèntic regal merescut: una baixada molt i molt llarga de
1.500 metres de desnivell per una carretera molt tranquil·la i amb uns paisatges que et deixaven sense alè, cap a la vesant sud oest de la serralada de
Hoang Lien Son. Un espectacle del que vam gaudir sense pedalar, tot cara avall, amb un somriure d'orella a orella.
 |
| -Com va? -Mira, per aquí fertilitzant la carretera |
A diferència del nord de la província de
Ha Giang, per aquí gairebé no vam trobar trànsit de ciclomotors, és clar que estàvem entre setmana i els turistes vietnamites devien estar tots a
Hanoi. De totes maneres tampoc ens podíem relaxar perquè a les carreteres del Vietnam a mitja corba et pots trobar qualsevol cosa!
 |
| Parella de cicloturistes italiano-francesos |
Al poc de començar la baixada ens vam trobar una
parella cicloturista que venien de cara, remuntant aquell port interminable. Ella era francesa i ell italià i havien creuat pràcticament tot el
Vietnam de sud a nord, entrant també a
Laos uns dies. Finalitzaven el seu viatge sobre dues rodes a
Sapa, així que aquella era la seva última jornada.
 |
| De nou vida a la carretera |
A l'arribar al fons de vall, la pendent es va suavitzar molt i van tornar a aparèixer les
plantacions de te, les d'
arròs, els petits poblats rurals (que ja no eren tan rústics com els del nord de Ha Giang) i la vida a la carretera. Ens va cridar especialment l'atenció el
pentinat que duien les dones d'aquesta regió, amb un
monyo ben espectacular.
 |
| Panoràmica de la població de Than Uyen |
 |
| En bicicleta pel districte de Than Uyen |
Després de passar la nit a
Than Uyen, un poble rural ja de certa entitat, capital del districte amb el mateix nom, vam seguir descendint per una tranquil·la carretera encaixonada entre muntanyes, amb poc trànsit i de molt bon rodar, resseguint una fèrtil vall cultivada bàsicament amb els omnipresents camps d'arròs.
 |
| Camperoles vietnamites anant a treballar als camps d'arròs |
Vam gaudir força d'aquest tram de la ruta, que ens mostrava
boniques estampes de la vida rural vietnamita i de la seva amable gent. En aquesta regió, menys abrupte i salvatge que les muntanyes del nord per on havíem pedalat, hi havia més vida pels vorals de la carretera: camperols que anaven al camp a treballar, dones portant un ramat de bous, dones carregant productes del camp...
 |
| Pedalant pel districte de Than Uyen, al nord del Vietnam |
Vietnam és un país molt poblat, a més a més els seus habitants són gent inquieta i treballadora, fet que es traduïa en que sempre hi havia algú amunt o avall, si més no en aquestes regions més fèrtils i de relleu més amable. Així doncs, el
contacte amb la gent i les
belles imatges dels camps d'arròs feien que pedalar per aquella regió fos una autèntica delícia.
 |
| La presa de Ban Chat |
De cop i volta va aparèixer davant nostre un enorme mur de ciment de més de 100 metres d'alçada. Es tractava de la
presa hidroelèctrica de Ban Chat, una construcció faraònica acabada a finals de l'any 2013, una més de les tantes que el govern vietnamita ha construït aquest últims anys, empesos per un accentuat
fervor nacionalista i esgrimint-les com a símbols de modernitat i progrés.
 |
| L'aigua havia inundat pobles i cultius |
Al construir aquesta presa s'havien
inundat unes quantes valls de la regió i els pobles i cultius que hi havia, obligant a emigrar als seus habitants (el mateix que va succeir al nostre país no fa tants anys). Com a conseqüència d'aquest fet, la carretera que seguíem i que vorejava el pantà estava totalment
mancada de pobles i cultius i tota la vida que havíem vist per la carretera, va desaparèixer de cop i volta.
 |
| Pedalant sota un sol abrasador |
Vam passar de pedalar per una bonica postal de la vida rural, a pedalar per una
carretera semi-desèrtica,
sense ombres i a més a més, amb una
infinitat de petits puja i baixes que la van convertir en un autèntic
trenca cames sota un sol abrasador i sense punts on avituallar-nos, tant sols ens apareixien cabanes aïllades o petits agrupaments molt rústics i senzills.
 |
| Embassament de Son La |
Poc abans de finalitzar aquesta dura etapa (la més dura de tota la travessa) vam creuar l'
embassament de Son La, el més gran del
Vietnam i de tot el sud est asiàtic. La seva construcció finalitzà el 2010 i conté les aigües del
Riu Negre (S
ông Đà, en vietnamita), un afluent del
Riu Vermell, el més important del nord del
Vietnam. La veritat és que no ens va semblar un pantà de gran amplada, però es veu que és extremadament llarg.
 |
| - I jo que em queixava del pes de les meves alforges!! |
A partir de la població de
Quynh Nhai, van tornar a aparèixer els petits assentaments rurals i la vida al voltant de la carretera, amb tot el seu
folklore i totes les peculiaritats del món vietnamita, extrapolables també a gran part del sud est asiàtic, com ara les
botigues ambulants sobre dues rodes, que tant ens havien cridat l'atenció en un viatge anterior a Laos.
 |
| - Vols una escombreta noi!? |
I nosaltres que ens pensàvem que anàvem carregats! Realment la idea del que es pot portar en un ciclomotor és molt diferent al que tenim en el nostre món, així com el concepte de seguretat o tants d'altres conceptes que tenim tant assumits en la nostra cultura i que per aquestes latituds són tant i tant diferents.
 |
| Noies vietnamites sortint de l'escola |
Una altra imatge molt típica del
Vietnam i de tants altres països en vies de desenvolupament, són les llargues cues de nens i nenes que surten de l'escola i se'n van caminant cap a casa, de vegades a uns quants quilometres de distància. En aquests països els pares no van a buscar els fills a l'escola ni tampoc hi ha busos escolars.
 |
| N'hi ha de més afortunades que poden anar a escola pedalant |
N'hi ha alguns de més afortunats que comptaven amb una
bicicleta per a desplaçar-se i, fins i tot, en vam veure alguns que anaven amb una espècie de petita moto elèctrica, que no feia cap mena de soroll i que no havíem vist mai en cap altre lloc. De fet es notava que el
Vietnam no era un país tant pobre com d'altres pels que també havíem pedalat, com ara Cambodja, Laos, Nepal o la Índia.
 |
| Casa rural tradicional vietnamita |
Tot i que al
Vietnam la modernitat avançava a marxes forçades, encara vam veure molts habitatges tradicionals i, malgrat que la uralita i els plàstics substituïen molts dels antics elements estructurals, encara es podien observar vivendes realitzades amb
materials tradicionals, com ara canyes, fusta i teules ceràmiques.
 |
| Moltes de les cases tradicionals del Vietnam estan aixecades del terra |
Igual que a moltes altres regions de clima semblant, moltes d'aquestes vivendes estaven construïdes sobre pilars de fusta,
aixecades del terra, per evitar humitats, utilitzar-les com a magatzems ventilats i, de pas, evitar l'entrada de la variada fauna potencialment perillosa que pul·lulava per aquelles selves vietnamites.
 |
| Dones de l'ètnia Thai Negres amb el seu característic monyo |
Pedalant per la província nord occidental de
Son La ens va sorprendre molt veure que la gran majoria de dones que vèiem portaven un prominent i característic
monyo molt ben recollit a sobre el cap. Segons ens va semblar entendre això significava que pertanyien a l'ètnia dels
Thai Negres, que eren l'ètnia predominant en aquella muntanyosa regió.
 |
| Dones de l'ètnia Thai Negres |
Sembla ser que aquest monyo és un tret distintiu de les
dones casades d'aquesta ètnia, costum que vam poder veure que estava encara ben present, si més no per les zones rurals per on vam pedalar. Els
Thai (formats pels Thai Negres i els Thai Blancs) són la
tercera minoria ètnica del Vietnam i viuen majoritàriament per aquestes muntanyoses regions nord occidentals.
 |
| Espectaculars muntanyes ens feien de decorat de fons |
Ens trobàvem ja ben lluny d'aquelles abruptes regions septentrionals de la província vietnamita de
Ha Giang, fronteres amb la
Xina, que tant ens havien sorprès per les seva orografia de formes impossibles, però encara seguíem bocabadats per l'espectacularitat de les muntanyes que ens feien de decorat de fons i que composaven aquella estampa tant genuïna del
nord del Vietnam.
 |
| Son La, capital de la província vietnamita amb el mateix nom |
Encara embriagats per aquell paisatge vam arribar a la ciutat de
Son La, capital de la província amb el mateix nom i per on havíem estat pedalant aquells últims dies. Es tractava d'una ciutat ja
força gran i moderna, que contrastava amb tots els petits pobles i assentaments que havíem travessat, amb grans edificis i hotels de tota gamma.
 |
| Son La està envoltada d'abruptes muntanyes i frondosos boscos. |
La ciutat no ens va despertar massa interès, però estava emplaçada en un espectacular indret, envoltada d'
abruptes muntanyes calcàries cobertes per
frondosos boscos d'un verd intens, esquitxada de petits poblets on vivien les diferents ètnies de la regió. La ciutat en canvi era molt més cosmopolita i els seus habitants quedaven diluïts per la uniformitat globalitzadora de la roba occidental.
 |
| Arribant a Son La sobre la bicicleta |
Aquest fou
l'últim dia de pedaleig per terres vietnamites, ja que per motius laborals sobrevinguts vam haver de retornar a casa abans del que havíem previst, de manera que el que havien de ser 6 setmanes de travessa ciclística es van quedar en 3. Menys del que ens hagués agradat però suficient per emportar-nos a casa un entranyable bocí d'aquest llunyà país.
 |
| Tram final de la travessa en bicicleta, de Sapa a Son La |
En aquest últim tram de travessa de
Sapa fins a
Son La, havíem creuat
remotes regions muntanyoses, amb
espectaculars paisatges que eren la llar de diverses
minories ètniques de tradicions ancestrals. Territoris encara poc acostumats al turisme on era ben
difícil comunicar-se, però on encara era possible immiscir-se en la seva cultura i gaudir del seu particular mode de vida.
I aquí finalitza el nostre periple pel nord del Vietnam en bicicleta, una experiència del tot recomanable si esteu disposats, en alguns indrets, a conviure amb el brunzit dels ciclomotors i la calor tropical. Camps d'arròs que s'estenen fins a l'horitzó i paisatges càrstics de bellesa surrealista conformaran un decorat de fons difícil d'igualar, amenitzat pel somriure d'un poble que vol oblidar les penúries d'una història recent banyada de sang i que mira el futur amb optimisme. Gràcies per acompanyar-nos i....
Fins la propera!!!
 |
| - Fins la propera!!!! |
Moltes gràcies per la entrada! M'ha estat molt útil a l'hora de planificar el viatge amb bici a Ha Giang. Vam fer tres dies començant des de Yen Minh, parant a Dong Van, Meo Vac i de nou a Yen Minh. Per finalment agafar els busos de nou cap a Ha Giang i després a Hanoi. Malauradament no teníem més dies, si més no, ha estat un viatge fantàstic. Enhorabona pel blog!
ResponEliminaMoltes gràcies! Me n’alegro molt que el blog t’hagi estat útil. La província de Ha Giang té uns paisatges molt espectaculars i adequats per a pedalar-hi, sempre que el temps ho permeti. Salut i bones pedalades!
Elimina